El hip hop de Catalunya i espanya pertany als homes blancs? 2018-02-03T10:36:26+00:00

Project Description

Originally published on gentnormal.com
21 DE NOV. 2015

Amèrica té una gran habilitat per a exportar la seva cultura arreu del món, incloent la musical. De manera que el hip hop ha arribat a la cultura popular (pop) de Catalunya i Espanya. Però a causa del que sembla que són uns quants “lost in translations”, l’escena rap d’aquí em té – com a Nord Americana que sóc– confusa i una mica escèptica. Concretament, aquesta confusió gira entorn el fet que a Espanya i Catalunya del domini del hip hop és, quasi absolutament, en mans d’homes blancs (hi ha excepcions, clar. Ei, Ariana Puello, Mala Rodriguez, Frank T, etc.).

Penso que el problema és que els EUA tenen una història molt diferent, i que és aquesta història l’essència mateixa del hip hop.

La gent gran i els companys que m’envoltaven, l’escola, els mitjans, etc em van educar fent-me entendre que el hip hop prové de quelcom concret: la lluita a la que la gent negra va fer front durant, i actualment després, de l’esclavitud.

A la cultura rapera d’Espanya i Catalunya, la raça s’ha transliterat equívocament per classe. Això és a causa del fet que Europa està obsessionada que el classisme és l’ -isme més important i fonamental. Potser també perquè només ha estat recentment que Espanya i Catalunya ha tingut una gran població d’immigrants que són en la seva majoria gent de color. Amb una història d’esclavisme intercontinental molt menys horrífica, i per tant cap població “negra” significativa a Catalunya ni Espanya, ser pobre es creu que equival a ser negre. Però no estic segura que això sigui una ni traducció franca ni adequada. No em sento còmoda posant el hip hop en mans d’homes blancs, basant-nos en aquesta traducció errònia i aquesta apropiació indeguda de la cultura.

Un concepte important de l’apropiació és que hi ha certes paraules i cultures que pertanyen a certs grups de gent. Com a norma general se n’hauria d’atorgar la propietat intel·lectual a la gent i les vides a qui més els afecten aquestes paraules i aquesta cultura. Potser una comparació útil seria la del hip hop i la gent de color d’Amèrica amb la propietat intel·lectual del flamenc per part del poble Romaní a Espanya. De mode similar, el hip hop pertany a la gent de color; són els creadors i l’ànima d’aquest gènere. Per exemple, “la paraula de la N” està claríssim que pertany a la gent de color i hauria de romandre ben lluny de la boca de qualsevol persona blanca. O el massa habitual ús en el rap i per part d’homes blancs de la paraula “puta”, un terme el qual el seu ús i significat només hauria de ser cosa de les dones decidir si fer-lo o no fer-lo servir. (És curiós però com l’escena rapera de Catalunya i Espanya ha fet molt bé la feina de traduir de manera fidedigna el sexisme que tant preval, també, en el hip hop Americà).

I doncs, encara que jo adori el hip hop i aquest formi part meu ritme personal i de la meva biblioteca musical, és una música que jo entenc de manera molt diferent a com l’entén una persona de color. Els missatges de racisme que hi ha al darrere de cada cançó simplement no m’incumbeixen directament. De fet, és bastant el contrari, com a persona que s’acostuma a suposar que és “blanca” em beneficio de les moltes coses que el hip hop combat. Aquests beneficis s’anomenen “privilegi blanc” (white privilege), són universals, i en cas que sigui la primera vegada que escolteu aquest terme us recomano fer ús de Google i que llegiu un o dos articles sobre el tema.

Fem un fast-forward fins a la meva vida aquí, a Barcelona. Després d’haver assistit a uns quants concerts de hip hop i reggae, em vaig quedar completament atònita pel fet que pràcticament tot el públic era blanc, principalment masculí, i pel que fa als intèrprets era igual. En general, la gent de color era aquella venent birra. I mentre que els meus col·legues assistents estaven contents amb seguir el flow del ritme dels seus compatriotes blancs, ni s’atrevien a mirar als ulls a la gent que venia la birra per dir-los “No, gràcies”. Quan, en realitat i irònicament, és la població que està venent cervesa, composta en la seva majoria per a gent de color, la que probablement està més a prop del missatge de lluita i injustícia. I què me’n dieu de la hipocresia dels artistes que prediquen alhora justícia mentre fan servir llenguatge sexista?

Mai afirmaria (èmfasi en el mai) ser cap tipus d’experta en hip hop. Raó per la qual, malgrat ja he exposat les meves opinions, vaig decidir cercar consell i orientació en algú molt més savi i proper a la causa que jo: una MC de Nova York que respon al nom de Shanthony Exum (aka Miss Eaves) . Fa uns quants anys que tinc el plaer de conèixer a la Shanthony i ocasionalment haver pogut tocar la bateria en el seu projecte. El que va començar per ser una conversa informal entre les dues va acabar sent una conversa tan rellevant i plena de significat que no només vaig decidir enregistrar-la, sinó també compartir-la aquí a baix amb els lectors. Som-hi.

Shaina: Ei Shanthony, podria aquesta tremenda senyora fer el favor de presentar-se a Catalunya? Qui ets? A què et dediques? D’on ets i on vius?

Miss Eaves: Sóc rapera/feminista/dissenyadora gràfica, de Carolina del Nord, però visc a Brooklyn. Com a curro a temps complert dirigeixo un petit estudi de disseny i com que en sóc la jefa em puc escaquejar i escriure uns versos sempre que vull.

Shaina: Explica’ns com et fas dir com a rapera, si us plau.

Miss Eaves: El meu nom raper és Miss Eaves. És una broma bastant nerd de dissenyador, ja que la meva tipo preferida és la Mrs.Eaves.

Shaina: Fantàstic. Nerd és sexy. I quant fa que rapeges?

Miss Eaves: Fa 8 anys que rapejo! Acabo de fer servir els dits per contar-ho lol. És veritat que el temps passa volant!

Shaina: Bé, ara que ja ens fem una petita idea de qui ets, vaig directa a la qüestió. Fa quasi dos anys que visc a Barcelona, provinent dels EUA. Aquí a Barcelona hi passa una cosa que em té molt en xoc… Quasi tots els artistes I gent assistent als concerts als quals he anat han estat homes blancs. I això és dràsticament diferent de l’escena hip hop d’Amèrica. Potser podries ajudar per tal que la gent es faci una idea de la pinta que té l’escena hip hop dels EUA? I quin és el teu encaix?

Miss Eaves: Bé, formo part d’una colla informal de noies raperes de NYC. Desgraciadament, aquest grupet nostre no és un reflex de la gran escena del rap de NY, la qual encara està majoritàriament dominada per homes. Fa poc vaig anar un concert de rap on el 100% dels intèrprets i potser el 70% del públic eren homes. Tot i que a mesura que les dones es fan lloc en el rap les coses estan canviant, moltes de les escenes estan dominades per homes que rapegen sobre coses masclistes.

Shaina: D’acord, o sigui que sembla que siguis on siguis, l’escena rap ofereix poques oportunitats a les dones. Però què passa amb el tema de la gent de color (POC)? Em segueixo sentint del tot confusa sent a un concert de hip hop on no hi ha cap persona de color. Les paraules “apropiació cultural indeguda” estan sempre fent pampallugues dins el meu cap, com si es tractés d’una llum de neó… I és per això que sentia que tenia la necessitat de parlar amb tu per tal de rebre una mica de saviesa. Alguna idea pel que fa el rap blanc i la idea de l’apropiació cultural indeguda?

Miss Eaves: Sóc amiga de molts rapers blancs que són collonuts. Però aquells amb qui m’associo entenen la història i saben reconèixer que l’art del rap va ser creat per la gent de color (POC). No sostinc que la gent s’apropii de la cultura de la POC perquè està de moda i ignorin la història i la lluita. Crec que hi ha gent com l’Iggy que se l’ha empès cap a la fama, mentre que la lluita dels artistes de color (POC) talentosos és un gran exemple del privilegi blanc.

Shaina: Aquest tema aquí a Catalunya és difícil, ja que la immigració és relativament nova, de manera que no hi ha una gran població de gent de color. Raó per la que quasi tots els rapers i espectadors d’aquí són blancs. Però per descomptat que molta de la gent d’aquí s’identifica amb lluites com, per exemple, les del classisme i el sexisme.

Miss Eaves: Jo crec en la interseccionalitat. No pots ser una feminista racista, ni una persona que lluita per la igualtat de raça però dóna suport al classisme. La igualtat per a uns quants no existeix, només existeix la igualtat per a tothom.

Shaina: Ben dit, ben dit. Bé, doncs ajuda’m a acabar d’entendre això. Quina és la millor manera per a recolzar la història del hip hop essent un raper blanc d’Espanya, Catalunya o el País Basc? I que alhora ajudi a promoure la igualtat per a la minoria de gent de color que l’envolta? Perquè la realitat és que tot el que la gent d’Espanya, Catalunya i el País Vasc sap sobre rapejar ho van prendre dels EUA, oi? La història de ser raper als EUA és la història, com tu mateixa has dit, de la lluita de la gent de color.

Miss Eaves: Uau, gran pregunta. Si tu ets un artista que decideix treballar un gènere que prové d’una cultura de la qual no ets originari, el millor és que t’auto-ensenyis la seva història. El hip hop es va iniciar al carrer amb la gent de color, que explicava històries de la seva vida. La majoria de les seves lluites són el resultat de l’arreladíssim racisme existent als EUA. Crec que per tal de ser una part veritable de la cultura rap/hip hop cal que siguis anti-racista. Havent dit això, pots rapejar… és, bàsicament, poesia recitada sobre música… I decidir seguir sent una persona inculta, però aleshores no pots declarar ser part de la cultura extensa del hip hop. Cal que més rapers blancs, homes, reconeguin l’existència del privilegi blanc i treballin activament per tal de desmantellar-lo.

Shaina: I podries dir-nos com serien algunes d’aquestes accions? El privilegi blanc no és una noció gaire comuna per aquí.

Miss Eaves: La veritat és que moltes de les accions tenen a veure amb tornar… diners i temps a les comunitats de gent de color… Moltes de les comunitats de les zones urbanes més desafavorides estan compostes, de manera desmesurada, per gent de color, i això és a causa de la història de riquesa del racisme, que ha estat dissenyada per a robar a la gent de color del seu poder.

Shaina: No hi ha dubte que aquí hi ha barris desafavorits on tothom és blanc, però la immigració recent I la gent de color conformen una part important de la gent amb menys recursos.

Miss Eaves: Cal que la gent descolonitzi la seva ment. Encara hi ha la idea que el colonitzador és la cultura superior, cosa que simplement no és veritat. Tothom debat la solució del problema amb idees i maneres diferents de fer les coses, cosa que no fa que una cultura sigui millor o pitjor que una altra.

Shaina: També volia saber quina és la teva experiència com a dona rapera. El rap té una història complicada pel que fa respectar les dones.

Miss Eaves: Penso que el rap és un reflex d’una cultura més gran que diu a les dones que se les valora principalment pel seu aspecte i el seu atractiu sexual. Tinc amics rapers que són gent molt maca i intel·ligent però que a vegades a l’hora de rapejar han dit coses bastant misògines. Quan els he cridat l’atenció s’han sentit avergonyits i m’han explicat que van com amb pilot automàtic, i normalment el resultat que això acaba tenint és una retòrica anti-feminista. Així de fort és el missatge anti-feminista dels mitjans de masses, així és com cala en tots els aspectes de la nostra cultura i ens infecta. Quan explico a la gent que rapejo la seva reacció acostuma a ser de gran sorpresa. I encara es sorprenen més quan, després, descobreixen que sóc bona. Quasi com si pel fet de ser dona ja esperessin que ho faré fatal. I això és sexista.

Shaina: Recentment, aquí a Barcelona, vaig anar a veure un concert de hip hop d’un raper que es diu Erik Urano, és un home blanc conegut per la consciència política i la intencionalitat les seves lletres. Però cada vegada que feia una pausa deia la paraula “puta”, que és un terme argot per a moltes coses, però sobretot és una barreja pejorativa de “bitch/slut”. Se’m va fer pesat i em va semblar mala lírica. Potser dins les lletres conscients també hi ha jerarquia i prioritats? Com pot algú parlar de manera tan profunda sobre les injustícies mentre ells mateixos les estan perpetrant? Potser la gent prioritza coses com la política abans que la raça i el gènere? Però, alguna idea de per què?

Miss Eaves: Conec molts rapers conscients que tenen idees bastant sexistes. Escullen molt bé les coses de les quals volen ser “conscients”.

Shaina: Tinc una última i IMPORTANTÍSIMA pregunta de la que m’agradaria saber què n’opines. El hip hop pertany als homes blancs? Com a mínim a Espanya i Catalunya, si la gent que n’està fent és blanca, és seu? O és que la nova fase del rap és això?

Miss Eaves: A la merda. Estic tan farta del privilegi blanc masculí que ho penso cridar a tort i a dret. Fa tant de temps que se’ls ha donat tanta cosa als homes blancs, que ara donen per fet que tot és seu, coses que mai se’ls va donar. Crec que és important que les dones i la gent de color facin pinya des dels seus propis moviments, i que segueixin compartint la seva veu. El paios blancs tenen dret a rapejar, però que siguin respectuosos amb la història i que fomentin comunitats obertes a tothom.

Shaina: Em sembla que això és una crida a l’acció universal i absoluta, i una perfecta manera per acabar. Gràcies per instruir i educar-me a mi i a tota la resta, senyora!

Deixeu que acabi amb l’esclariment obtingut de la meva conversa amb l’Eaves. És innegable que el hip hop és una forma d’expressió increïblement potent. De fet, crec que el seu ús i popularitat són un reconeixement i un homenatge a la seva importància i al seu poder. I no crec que se li hagi de prohibir a ningú expressar-se fent servir tant el rap com la cultura rap, inclosos els homes blancs. Però si et dedicaràs a fer una música que tradicionalment no pertany a tu, no té cap sentit que primer facis aquesta apropiació cultural indeguda i que després excloguis a d’altres. Quan, per començar, aquesta música no pertany a la gent blanca. En aquest sentit, crear una escena rap que inclogui a tothom hauria de ser una prioritat per a aquells més compromesos.

Per mi reclamar aquesta passada apropiació cultural i indeguda del hip hop és com convertir-se en un aliat blanc, anti-racista i anti-sexista. Cal ser auto-conscient i reflexionar sobre el teu propi privilegi dins una comunitat. Si ets la persona a qui més se l’escolta (els homes blancs del nostre planeta ho són) fes servir la teva veu per a cridar i exigir “igualtat”. Informant-te activament sobre la història I el context actual del hip hop, parlant amb els teus col·legues sobre les teves troballes però també esforçant-te per a dialogar amb gent de totes les etnicitats, gèneres i classes socials. Què cal que es faci per a diversificar l’escena rap d’aquí? Canviar de local? Organitzar i anar a esdeveniments concrets (adoro aquest exemple!). Demanar l’ajuda, l’opinió de poblacions diferents? Assegurant-nos que totes les nostres converses sobre hip hop incloguin d’alguna manera a la gent de color i a les dones? O potser, no dient res de res però fent lloc perquè aquells a qui se’ls sent menys es puguin expressar. I sempre, sempre, escoltant.

Doneu un cop d’ull a la la música, I més, de la Miss Eaves.

Doneu un cop d’ull al projecte de la Shanthony ‘The Every Body Project’, un bloc inclusiu sobre l’estil, on l’objectiu principal és combatre els conflictes sobre l’aspecte físic que neixen de l’estret retrat que els mitjans de masses fan de la bellesa.

Text: Shaina Joy Machlus 
Traducció: Núria Curran 

Leave A Comment