Oda a les dones peludes, d’una dona peluda 2018-01-29T11:42:22+00:00

Project Description

Originally published on gentnormal.com
16 DE JUNY 2017

Estimades dones peludes,

Si sou peludes, realment peludes, ho sabeu. Ser peluda té poc a veure amb el borrissol que treu el cap pels nostres porus i més amb el que ens embolcalla el cor. L’aïllament animal. Allò que ens fa valentes i amables i especials i sobretot… ens manté calentes.

No és fàcil ser peluda, ho sé.

Cada cultura té les seves pròpies idees sobre com ha de ser el pèl corporal. A l’actual cultura occidental, disposem d’una finestra molt petita del que es considera una proporció adequada de pèl. En el meu cas particular, com a dona blanca amb cabell fosc, arrissat i curt sobre el cap i una capa de diversos gruixos de borrissol cobrint literalment cada centímetre del meu cos, he viscut una vida fora dels nivells de vellositat estereotípicament “femenins”.

Així que, com és ser una dona peluda a l’actual societat sense pèl? Només puc parlar des de la meva posició avantatjada d’haver combatut fol·licles durant literalment tota la meva vida, des de que tinc memòria. Com la lluna, he organitzat la meva vida al voltant del pèl corporal, en diverses fases. La fase del blanquejat, la fase del làser, la fase de la depilació elèctrica, la fase de l’eliminació pèl a pèl, la fase de la depilació a la cera casolana…

En un acte de celebració i com una mena de carta d’amor oberta a tots aquells humans beneïts amb nombrosos fol·licles a nombroses parts del cos, aquí teniu un resum amb “pèls i senyals” de les meves situacions capil·lars preferides. Jocs de paraules i pèl púbic inclosos.

El blanquejat. Una vegada em vaig decolorar el cos sencer. No el cabell, les celles o el pèl púbic, però sí la resta. Des del borrissol bru sobre el llavi superior, fins al que em cobreix l’esquena, el rastre de pèls negres que van des del meu melic fins al pubis, arribant fins al petit pedaç de pèl sobre el dit gros del peu. Em vaig plantar a la meva habitació, despullada, cames obertes, braços estesos, coberta en una pasta blanca que em va pessigollejar la pell durant 15-18 minuts.

En aquell moment la idea era enrossir el meu pèl corporal, tot pensant que d’alguna manera el faria invisible. La pell però, igual que el cabell, també té l’habilitat de perdre el color. Habilitat que va convertir la meva pell olivada en una catifa de taques blanques. El look el completava un arc blanc sobre el meu llavi; el meu antic bigoti ara semblava un mostatxo de llet permanent.

Temporada de bikini. Quan era preadolescent el meu cos va madurar molt ràpidament i els petits bikinis per a nenes no cobrien del tot el meu recent estrenat pèl púbic. Després que el meu entrecuix fos assenyalat i titllat de “mico” pel Liam a la seva (no tan guai) festa a la piscina, vaig començar a portar exclusivament pantalons curts de noi per nedar.

Quan els bikinis diminuts es van convertir en l’única opció de compra disponible per dones, realment em vaig començar a preguntar si era l’únic ésser humà amb pèl púbic (on l’amaga tothom?). Així va començar la meva breu incursió a la boja ciència de la depilació. I l’única vegada que vaig intentar depilar-me a la cera la línia del bikini a casa, em vaig acabar enganxant accidentalment les cuixes entre elles.

Connexions. Cada perruquera que he visitat ha tingut la mateixa ansietat en acostar-se’m al clatell. Veig la suor formant-se sobre les seves celles mentre em mira el coll de la camisa… Si el cabell comença al clatell però no acaba fins al final de l’esquena, on s’ha de parar de tallar?

Pèls solitaris. Mentre el meu primer nòvio i jo ens embolicàvem i fumàvem cigarretes, ell em va acostar amablement la mà al coll per espolsar el que creia que era un cabell que havia aterrat allà. Després d’unes quantes sacsejades va emetre un avergonyit “oh” i em va informar que el cabell “solitari” estava en realitat unit al meu coll. El primer de molts pèls negres que semblen haver-se extraviat pel meu coll, barbeta i ocasionalment al centre del meu front (la meva àvia també el té, ens referim a ell amb l’entranyable nom de “l’unicorn”).

Sobirania. Llavors vaig anar a la universitat. Era una escola on la roba era opcional. Les altres dones de l’escola i jo ballàvem despullades sota la lluna plena al voltant d’un foc. Sí, això feia. Durant els primers dies de calor passejàvem pels prats, amb l’herba fins a la cintura i jèiem despullades sota el sol. Vaig veure molts cossos de dones nues diferents. Vaig deixar d’afaitar-me les aixelles i les cames perquè la dona més sexy que mai he conegut tenia preciosos plomalls de pèl decorant tots els racons del seu cos.

Recentment. Ara, amb trenta anys m’agradaria pensar que habito i exploro el meu propi espai capil·lar de manera confortable. Però estàvem l’altre dia asseguts a la parada de l’autobús, el meu pèl corporal i jo, emparedats entre dues grans marquesines publicitàries; a una s’hi veia una dona en bikini agenollada sobre sorra de platja, i a l’altra una dona lluint un sostenidor de llacets sobre un llit. Les dones dels anuncis eren esbalaïdorament boniques.

Vaig passar una llarga estona intentant reconèixer la meva feminitat a la seva falta de pèl. És frustrant qüestionar-se constantment a una mateixa l’aparença física.

Em va colpejar la idea que no només és possible que una dona visqui tota la seva vida sense sentir-se a gust amb el seu cos, sinó que és una realitat per la majoria. D’alguna manera, hem estat estafades per passar-nos la vida insatisfetes amb allò que ens permet viure. Carreguem el pes de la noció profundament arrelada que encara que no et comparis amb altres dones, la societat sí que ho fa.

A més a més d’una cobertura extra i unes celles excepcionals, el meu pèl m’ha fet un regal molt important; aquest petit recordatori que, tot i el que ens digui la cultura popular, ser dona és infinit, és un espectre. Són les dones de la cartellera i som tu i jo. No importa el missatge de la societat, és un acte radical de valentia estimar-se a una mateixa i saber que cap model de dona és més vàlid, atractiu o ideal que l’altre.

I aquest és el meu missatge per a vosaltres, estimades dones peludes. El pèl és només una de la munió de pressions sobre l’aparença externa a les quals les dones ens enfrontem. D’aquesta manera, el pèl pot ser utilitzat com a metàfora de qualsevol altra cosa. Però si interioritzem la veritat que ens definim i validem a nosaltres mateixes, ens permetrem brillar amb la màxima força en tota la nostra unicitat.

Text: Shaina Joy Machlus 
Traducció: Cristian Pallejà 
Correcció (català): Pol Camprubí

Leave A Comment