Perquè amb ser un home normal i corrent no n’hi ha prou 2018-01-29T11:42:43+00:00

Project Description

Originally published on gentnormal.com
1 DE FEBR. 2016

Aquest cap de setmana passat, una coneguda estava caminant cap a casa de matinada després d’haver estat de festa amb el nostre grup d’amics. Just davant de la porta de casa seva, al barri de Gràcia, un home s’hi va acostar per darrere i la va atacar físicament. L’home no tenia intenció d’atracar-la; volia assaltar-la físicament. Afortunadament, els veïns van sentir els crits i la van anar a socórrer. L’infractor va deixar la dona atemorida i plena de blaus però, sortosament, sembla que no va patir altres danys més greus.

Sé perfectament què esteu pensant. El que va passar va ser terrible, però normal. I és cert, estadísticament parlant. Però em vaig posar a pensar-hi, a donar-hi voltes, a recordar coses. Qui és aquesta gent que es creu tan capaç de fer mal als altres? I, més concretament, qui són aquests homes infractors de violència contra les dones? D’on surt aquesta violència? Per què és tan normal? De quines maneres contribueix la societat a aquesta normalització?

Penso en l’experiència que vaig tenir a la discoteca on vam estar tots la nit anterior. Un home que se m’apropa i sense cap mena d’embuts ni miraments “Una pregunta: vols follar?”, i un altre home que se m’acosta per darrere, m’agafa el braç i m’estira per a que balli amb ell. Evidentment no estic intentant comparar els meus incidents amb l’atac de la meva amiga. Però en aquest tipus de situacions s’hi troben característiques comunes que val la pena constatar. Saber existir com a dona vol dir ser vista, per alguns, com un objecte que es pot agafar.

En l’espai que hi ha entre aquestes característiques comunes és on la violència contra les dones pren forma. Quina és la distància que separa fer un comentari lasciu a una dona i atacar-les físicament? Com mesurem la diferència? Si és la societat que promou la idea de la cosificació del cos de la dona no només cal que ens fixem en el teixit més profund i més fosc de les estadístiques. Cal també que comencem pels insults, petits i diaris, que es fan contra la vàlua de les dones. En aquests detalls aparentment mundans hi trobem els fils amb els que s’arriba a denigrar les dones en tot el seu conjunt. I, alhora, és la seva identificació en el dia a dia que pot causar alguna mena d’efecte i canviar alguna cosa. Perquè hi ha insults cap a la igualtat de gènere que els homes poden canviar ara mateix.

Ser un home normal i corrent no és suficient. Perquè estadísticament parlant, l’home normal —l’home de les estadístiques— és bastant capullo. Faig una crida a tots els homes per a mirar cap endins i per a que facin petits passets en la seva vida cap a convertir-se en un millor gènere en el seu conjunt. Veureu com aquestes petites pràctiques contribueixen a generar un futur millor i no un de més pobre.

Si ens fixem purament en les xifres, els homes no són pas la gent més guai amb qui passar una estona, tenir-hi relacions sexuals, ni ser-hi associats. Diguem que aquestes característiques tenen a veure amb un aspecte endèmic de la socialització: pressions culturals que recauen sobre els homes per a que madurin de manera retrògrada a causa d’idees absurdes i sovint perilloses sobre què vol dir ser un “home”.

La majoria d’homes que m’envolta, tant aquí a Europa com al meu país natal (els EUA), trobarien que l’incident de l’atac que va patir la meva amiga és un fet despreciable. Hi ha moltes dones a qui s’estimen i respecten: les membres de la seva família, amigues i companyes. Malgrat això, a molts d’ells els faria por anomenar-se a si mateixos feministes. Traiem-nos això de sobre d’una vegada i per totes: si creus en la igualtat de gènere ets feminista. O sigui que, benvinguts al club, estem molt contentes que finalment sigueu aquí recolzant les dones.

Tal i com dèiem, aquests dies, nosaltres les feministes tenim bastanta cosa per a mantenir-nos ocupades: el fet que les dones cobrin menys que els homes; la manca de representació governamental; l’assalt constant per part de polítics que intenten envair el nostre úter; qüestions que posen en risc la nostra vida, com les violacions o la violència domèstica, només per mencionar-ne algunes. La cosa esta bastant xunga per a les senyores, en tots i cada un dels dies.

En paral·lel a altres coses, nosaltres, les feministes, podem intentar cada dia ser una mica menys desastre pel que fa les estadístiques sobre la igualtat de gènere.

La majoria de les estadístiques que he inclòs aquí baix estan molt lluny de ser sorprenents. I això és el que em sorprèn a mi. Si és que són tan evidents com és que no hem avançat i deixat enrere aquests estereotips masculins enlloc de patir aquesta espècie de paràlisi mental? L’enorme mediocritat de tot plegat em frustra molt. Perquè tant jo com tota la resta de dones tenim maneres molt millors d’ocupar el nostre apreciat temps.

Vinga va, fem l’exercici de mirar-nos amb optimisme cinc estadístiques desfavorables sobre coses del dia a dia Perquè jo no crec que les estadístiques pintin el quadre sencer o, com a mínim, no donen la possibilitat de deixar lloc per a la subjectivitat i la capacitat de canviar de les persones. Especialment quan canviar és una cosa tan simple i tan essencial per a assegurar el benestar d’un gènere sencer.

Estadística 1: “Una enquesta global descobreix que el sexe intra-vaginal dura una mitjana de 5.4 minuts” 

El sexe cal que es gaudeixi i sigui segur i positiu per als homes, les dones, per a tots els gèneres. Que els homes siguin els únics qui decideixen quan i com comença i acaba el sexe cal que pari ja. El sexe no comença només amb la penetració i acaba amb l’orgasme masculí. Sexe és qualsevol forma de tocament íntim: besar, llepar, mossegar, etc., que involucri els genitals i no necessàriament cal que inclogui l’estereotípica penetració. La qual cosa és important, ja que només el 7% de les dones arriben a l’orgasme a través de la penetració sola i de mitjana, una dona triga de 10 a 20 minuts a tenir un orgasme.

La solució: el consentiment, la comunicació, els preliminars.

Si l’objectiu unànime i consentit és el sexe penetrant, assegureu-se que ambdues parts estan igual d’excitades i interessades és la clau. Això quasi sempre implica dedicar un temps determinat als preliminars (per exemple: el sexe oral complau a la gran massa) abans de la penetració. Crec que no només parlo per mi: el sexe és molt més divertit quan inclou varietat d’activitats, velocitats, pauses, postures i combinacions.

Una altra idea important és que el sexe no ha “acabat” fins que TOTES parts implicades han arribat a l’orgasme. Certes hormones masculines poden fer que els homes tinguin una mica de son després de la relació o que els costi concentrar-se durant el sexe. En aquest cas assegura’t que sigui primer la teva parella qui arriba a l’orgasme. Una manera fàcil de saber què fa sentir bé a algú i què és el que bàsicament el fa arribar és preguntant. La comunicació sempre hauria de ser part dels actes sexuals, ja que tothom hauria de rebre consentiment verbal a l’hora de poder tocar a algú de manera íntima.

Estadística 2: “Arreu dels 28 estats membres de la Unió Europea, van ser les dones qui van dur a terme el gran gruix de la feina relacionada amb la cura i l’atenció, amb diferències brutals, pel que fa el gènere, entre el temps dedicat cuidar i educar fills i néts: els homes dediquen 24.4% del seu temps personal a cuidar fills, enfront el 44.6% que hi dediquen les dones.”

I us pregunteu per què les dones estan duent els seus fills al Congrés? 

I no cal ni que entrem en la bogeria de que no hi ha planificació familiar universal per a coses com l’avortament, ni baixa obligatòria per maternitat i/o paternitat, ni compensació monetària ni cap tipus de reconeixement ni política pública davant la feina que és cuidar. Que les dones passin més temps que els homes fent aquesta feina, a vegades significa que tenen menys temps per a fer altres activitats. I si això és decisió de la dona, òbviament és fantàstic. Però molt sovint, és una cosa més imposada que no pas escollida.

Però no ens emboliquem. Potser no tens fills, però probablement coneguis a algú que sí que en té. Doncs dóna un cop de mà. Sigues útil i fes visites amb regularitat, pregunta quin tipus d’ajuda necessiten, fes uns quants plats, escolta i escull llocs de trobada i activitats on els nens hi siguin benvinguts. Tenir fills pot ser una experiència que aïlli molt i encara més per les dones. Estar envoltat d’una comunitat que hi és present i et recolza pot significar una gran diferència, i no només per les dones, sinó també pels fills.

Estadística 3: “Els homes representen 212 de les 314 interrupcions totals, quasi dos terços del total. Els homes a qui jo he observat fan el doble d’interrupcions del total de les que fan les dones” 

Les veus de les dones han de ser escoltades. Això d’interrompre-les cal que s’acabi, i interrompre en general també. Em consta que per a molts interrompre no és una cosa que es faci de manera totalment conscient o intencionada. Tot i així, interrompre és una falta de respecte ja que la paraula de ningú és més important que la d’un altre. A més, interrompre acostuma a significar que aquell qui interromp no escolta amb tant deteniment com podria.

Els mateixos estudis mostren que els homes tendeixen a dominar les converses més que les dones, parlant més sovint i durant més estona que les dones. Hi ha qui suggereix que això pot venir del fet que als homes se’ls socialitza fent-los pensar que les seves idees són més valuoses que les dels altres. O, com a mi m’agrada referir-m’hi: “masturbació conversacional”. Tenir converses més significatives implica no parlar a no ser que tinguis quelcom important per a aportar a la conversa, adjudicant temps a la resta i no repetint coses que ja ha dit algú altre.

I no ens oblidem que una bona conversa se suposa que és un intercanvi entre més d’una persona, si no ens podríem quedar a casa parlant sols i llestos.

Estadística 4: “Si un home té un confident, tres de quatre vegades és una dona, i hi ha moltes possibilitats que sigui la seva dona o novia.” 

Crec fermament que una sola persona no pot ser-ho tot per a ningú. És massa pressió que algú posi tot el seu benestar emocional sobres les espatlles d’una altra persona, sense importar-ne el gènere. Sembla que els homes tenen amics i amigues, però no els fan servir per a revelar-los qüestions més profundes i personals, buscar-hi consell, o demanar-los ajuda. En canvi, sembla que l’home normal es guarda aquestes coses per a apilar-les sobre la seva parella.

Cada un de nosaltres necessita més d’una persona en qui confiar i a qui explicar les coses i si no pots trobar un amic amb qui fer-ho, aleshores troba un terapeuta (i aquells més afortunats tindran amics i terapeuta).

Estadística 5: “Un 20% d’homes va informar haver fet feines de casa en un dia normal – coses tals com netejar o fer la bugada – en comparació amb el 49% de les dones. 43% dels homes van dur a terme coses relacionades amb la preparació del menjar i la neteja davant el 69% de les dones.” (Dades d’una enquesta del 2014).

Un concepte important és ser conscient de l’espai que ocupes i deixar-lo en les mateixes o millors condicions. Això es pot aplicar tant a les persones, com als llocs, les situacions i les coses.

No, les dones no són millors a l’hora de fer feines de casa. Malgrat la socialització, els ovaris no tenen una espècie de magnetisme cap a la fregona i l’escombra, creu-me. La cosa va així: en situacions de convivència (si encara estàs vivint amb les senyores de la teva família o amb la teva senyora parella), durant un dia normal la gent que viu en un espai determinat genera merda però si un d’aquests membres es dedica a deixar la seva merda, vol dir que l’altre tindrà el doble de feina. És tan injust. O sigui que, de debò, netegeu allò que embruteu.

Estadísticament parlant, si ets un home i estàs llegint aquest article és probable que encaixis en unes quantes d’aquestes 5 estadístiques. I, alhora, segurament et fa molt de fàstic l’escena violenta de l’inici. Aquesta barreja de coses representa un contrasentit molt menor. Cal que ens adonem que la violència de gènere es el resultat d’una societat que accepta la desigualtat de manera integral, tant en les petites com en les gegants atrocitats. Ens hem de plantar i dir no, terminantment, a totes dues coses, tant a nivell conceptual com en les seves manifestacions diàries.

*Perquè aquest article és basa en un anàlisi binari i està adreçat a només dos gèneres, homes vs. dones (ajustant-se a les estadístiques actuals de les bases de dades), val molt la pena remarcar: estic tan i tan emocionada d’estar vivint en un temps de canvi on estem veient que la idea de “gènere” s’eixampla, s’allarga i s’amplia de manera infinita per tal d’abraçar aquest tema tan i tan complex. “Home” i “dona” tan sols són dues maneres d’identificar el gènere i malgrat la majoria de la gent del planeta marca una d’aquestes dues caselles, sabem que tan sols són això, caselles. De fet, la gent està molt poc feta per a ser ficada dins d’aquest prepackaging i, poc a poc però amb fermesa, estem optant per a una idea del gènere més holística, que reflecteix tot allò queertrans, increïble i etcètera que s’entrecreua dins nostre. 


Text: Shaina Joy Machlus
Traducció: Núria Curran
Correcció: Rosa Molinero Trias

Leave A Comment