Postals del camp de refugiats de Calais i de les deficiéncies del voluntariat 2018-01-29T10:11:53+00:00

Project Description

Originally published on gentnormal.com
23 DE SET. 2016

Ara mateix a Calais, a França, hi ha nens donant voltes sobre una acolorida noria plena de neons, alcen els braços (mira, sense mans!) mentre recorren a gran velocitat, i sobre un vagó amb forma de granota, un circuit infinit de mini-muntanyes. Fa olor salada de marisc acabat de fer, que ve de restaurants plens de fina porcellana, d’aquella blanca i daurada. Els carrers estan cuidats, adornats amb vestits d’estiu, gossets, gorres, fanals clàssics, i tothom passeja tranquil·lament entre una fresca brisa marina. Hi ha una torre amb un rellotge engalanat amb tot tipus de braçalets daurats i uns jardins públics amb uns arbustos perfectament retallats i en forma de terròs de sucre gegant.

Hi ha les restes d’una batalla que ha quedat quasi oblidada; hi ha búnquers de ciment, unes monumentals estructures arquejades que formen una línia de punts sobre la platja, que s’alcen orgullosos d’haver sobreviscut a tants soldats a qui pretenien protegir durant la Segona Guerra Mundial. Arsenals grisos que es cauen a trossos, que son testimoni de la continua i insaciable set de guerra que té l’home.I hi ha un tros de 4km de platja que conté més de 7,000 persones, les quals han viatjat grans distàncies per residir en un assentament il·legal anomenat “la jungla de Calais”. França es nega a reconèixer a aquesta gent com a refugiats, de manera que entre el campament i els humans que hi viuen diuen, tot xiu-xiuejant, que són “il·legals”. La paraula que millor descriu l’assentament seria “tuguri” o “favela”; la gent viu en estructures que van des de tendes de campanya, a barraques de fusta, fins a estructures més sofisticades fetes de metall rugosos i reutilitzat (tot i que ara la policia registra a tothom que entra i confisca qualsevol tipus de material de construcció o eines, per tal d’assegurar-se que ningú pugui crear o construir un espai per viure agradable). Hi ha poca aigua corrent, la gent fa servir Polyklyns com a lavabos, hi ha una sensació general de fredor, humitat i fangositat fins i tot al pic de l’estiu.

A Calais existeixen dues realitats molt separades. Aquestes estan segregades per barreres físiques, i també per d’altres de menys físiques, com ve a ser el privilegi aleatori d’haver nascut amb un color de pell concret o en una àrea concreta del planeta. A causa d’aquesta divisió a molts de nosaltres, jo mateixa inclosa, se’ns fa fàcil distanciar-nos de la crisi dels refugiats. Els governs s’han assegurat que seguim fent vida normal a través d’eines com el mur d’aïllament de quatre metres d’alçada que recentment ha encarregat el President Hollande, i la prohibició a la cobertura mediàtica des de dins de molts camps de refugiats.

A causa del meu gran privilegi, vaig poder entrar com a visitant al campament de Calais. Vaig poder donar el meu passaport a la policia francesa que, armada fins a les dents, fan guàrdia davant de cada entrada, i després d’haver escanejat i revisat el meu passaport, vaig poder entrar lliurement. I encara més, també en vaig poder sortir quan em va venir de gust, cosa de no és el cas de la gent que hi viu.

I ara ve això “d’ajudar” i les complicacions que comporta.

He fet de “voluntària” moltes vegades, a molts llocs arreu del món. El que he vist i après és molt, i alhora molt divers, i algunes de les coses que he entès ressonen més que d’altres.

La idea de la sostenibilitat és un dels conceptes més importants que he après durant tots aquests anys de voluntariats. És sostenible aquest projecte? Si jo no hi fos, podria existir sense mi? Si la resposta és no, vol dir que estem fent alguna cosa malament. L’objectiu és mai no crear més dependència, perquè la dependència engendra jerarquia. En canvi, la idea final sempre hauria de ser “com aconseguir deixar d’aquesta feina”, creant independència i un sistema on no hi siguis en absolut necessari.

Durant el temps que vaig passar a Calais em vaig recordar d’aquest concepte, ja que Calais bàsicament no podria funcionar sense totes les ONG que hi ha dins. Quan vaig entrar al camp amb la meva armilla blanca de voluntària, no vaig poder evitar adonar-me’n de la jerarquia que es creava. Jo sóc voluntari, tu refugiat. Mentre intercanviàvem tiquets per pantalons, camises, roba interior, sabó, paelles, el que sigui… el contenidor on es guarden les coses per distribuir calia que estigués vigilat per un voluntari. La gent que controla aquests productes, els qui els estan “regalant” tot això, són voluntaris (quasi tots blancs). El camp de Calais fa 20 anys que existeix, a cas la gent ja establera i que viu al camp no són capaços de crear i mantenir aquest tipus de distribució? Seria una imprudència ignorar aquesta dinàmica de “voluntaris” i “necessitats”, ja que és crucial per tal d’entendre tant aquesta situació específica com el conjunt de la situació en general.

Ignorar la “crisi dels refugiats” ja no és una opció viable, ja que és un problema global; independentment de qui siguis, d’on visquis, del teu estatus econòmic, de si t’interessa o on la política, etc. La recerca sobre el escalfament global estima que l’any 2050 podria haver-hi uns 150 milions de “refugiats pel clima”. El mateix camp de Calais s’organitza en barris per països (hi ha una part afganesa, una sudanesa, etc.) i es pot llegir com un mapa literal dels llocs que els EUA i la UE han bombardejat. Aquestes guerres polítiques encara duren, i la quantitat de gent que ja no té un lloc on viure i han estat forçats a traslladar-se radicalment només fa que créixer. Calais rep unes 100 persones noves cada dia.

Potser el terme refugiat també dificulta la nostra capacitat per a empatitzar. De fet, la gent que vaig conèixer a Calais parlaven diversos idiomes, eren metges, advocats, adolescents impertinents, ballarins, artistes, poetes, jugadors de futbol, simples i complexos individus. A la tarda anava al camp a ensenyar i donar classes d’anglès i l’amabilitat dels meus alumnes em va colpejar tan fort que encara avui la sento. En dues ocasions diferents, durant dues classes llarguíssimes que vam fer, hi va haver alumnes que van marxar un moment per tornar amb un plat de menjar que havien anat a buscar per a mi. Tothom va deixar de fer el que estava fent i em van exigir que fes una pausa, mengés, begués, abans de tornar a la lliçó sobre objectes directes. Aquestes persones són humans, són exactament igual que nosaltres, igual que els nostres amics i la nostra família. Excepte que ells estan lluitant contra unes adversitats que nosaltres mai experimentarem.

Separar-nos de la població de refugiats, de fet, no serveix a ningú. Cal que ens exigim a nosaltres mateixos i als nostres governs llibertat total per a la integració. La història ha demostrat una vegada i una altra que quan a algú li lleves tots els drets, totes les llibertats i tota humanitat, aquell algú farà tot allò que necessiti fer per tal de sobreviure. Sovint aquestes accions no són maques i poden anar en detriment de tots aquells que els envolten.

Els habitants de Calais són quasi tots homes, perquè moltes dones i nens i nenes no poden fer un viatge tan arduós. Fer milers de quilòmetres a peu, pagant milers d’euros a traficants, nedant, agafant una petita barca de plàstic per travessar el mar, amagant-se sota d’autobusos, escapant-se corrents de la policia, dormint pel carrer – aquestes condicions fan que sigui quasi impossible viatjar en grup. Quan vaig presentar la meva família i a mi mateixa a una de les persones d’allà, aquest immediatament va esclatar en plors, li faltava l’aire, i va haver d’excusar-se i marxar. Quan es va calmar va tornar per disculpar-se i ens va explicar que la idea d’una família unida és quelcom que ell mai tindrà el privilegi de saber què és.

Potser pensareu que uns 7.000 homes, que molt sovint no es poden comunicar entre si a causa de no parlar el mateix idioma, i que es troben enmig de la pitjor, i la més indigna situació de la seva vida, podria donar com a resultat una atmosfera lleugerament tensa. No dubto ni un moment a l’hora de dir que la població francesa de Calais, qui es nega a donar cap tipus d’ajuda als nouvinguts, té molta sort que la gent de dins del campament siguin molt més humans que ells, o la ciutat potser seria cremada i reduïda a cendres.

I aquest és només un campament de centenars i centenars més que hi ha per Europa. Per què estem esperant que aquesta situació arribi al límit?

Cal que repensem del tot la manera que tenim de concebre aquesta “crisi de refugiats”. Un petit però increïble exemple, que és un dels meus records preferits dels dies que vaig passar a l’assentament. El meu brillant company va proposar a alguns dels meus alumnes d’anglès que després de la classe ells es convertissin en els professos i li ensenyessin àrab. El resultat va ser una classe de quasi tres hores d’exuberància, malgrat la cara de cremada de gamba que tenia el susdit company. Un intercanvi igual, el reconeixement que tothom té quelcom igual de valuós per a oferir.

Un bon amic meu té una granja a Ocata que visito amb regularitat; un dia de treball a la granja a canvi d’una setmana de verdures. Mentre que ell és dels EEUU i el seu soci de Catalunya, l’altra gent que treballa a la granja són tot persones que han vingut a Catalunya a causa de les condicions de vida insostenibles que hi ha als seus països. La granja no podria funcionar sense aquesta gent, i a canvi Catalunya els ha obsequiat amb la ciutadania. Aquests treballadors tenen contractes de feina, reben classes de català i castellà, i tenen l’amistat assegurada dels seus “jefes”. Tothom que treballa a la granja té la mateixa habilitat per treballar, viure i menjar. He tingut la sort de formar part de moltes celebracions i sopars en grup a la granja, àpats decorats amb taules plenes de menjar tan divers i deliciós com la gent que hi ha al voltant.

Aquests dos petits exemples són maneres d’il·lustrar com és possible abordar la qüestió de la reubicació de forma igualitària. I mentre entenc la necessitat urgent de proveir a la gent que està en una situació límit amb coses de primera necessitat, no crec que a la llarga aquestes estructures com els voluntariats portin a un futur sostenible per a aquells qui involucra.

Al campament de Calais, l’única ajuda que França ha aportat ha estat enderrocar tota una part de l’assentament per a instal·lar-hi una zona vallada amb contenidors de vaixells perquè la gent hi visqui. La gent que entra té l’opció de renunciar a la seva identificació, i a la possibilitat de ser reunits de nou amb les seves famílies a Anglaterra, a canvi de ser empaquetats en aquests contenidors metàl·lics. Fins i tot aquells qui viuen en contenidors a Calais no tenen la ciutadania francesa assegurada. Per algú amb família que va sobreviure als camps de concentració nazis, aquests contenidors són inquietantment reminiscents dels vagons amb els quals s’enduien la gent durant l’Holocaust.

Hauríem d’estar exigint que la Unió Europea i els nostres governs busquin i acceptin ciutadans nous de manera activa. Obrir la frontera del sud, amb Àfrica, voldria dir que la gent tindria accés directe a Espanya i Catalunya, en lloc d’haver d’arriscar la vida i estar patint de manera terrible. Cal que insistim a les agències de notícies perquè informin de forma regular i honesta sobre què és el que realment està passant a dins dels camps de refugiats. Cal que ens assegurem que els nous membres d’aquesta comunitat tinguin tot allò que calgui per a prosperar, integrar-se i sentir-se acceptats. Cal que escoltem i aprofitem els coneixements i els recursos que aquests nous ciutadans poden oferir-nos.

I encara més important, cal que ens adrecem als bel·licosos a qui els nostres impostos donen suport, i a l’impacte mediambiental que fa que aquesta gent hagi de fugir de casa seva. Cada persona amb qui vaig parlar al campament no desitjava res més que poder tornar al seu país d’origen, si tan sols hi fos habitable.

La situació a Calais us hauria de semblar deplorable, ja que les condicions són del tot aterridores. Però més aviat del que ens pensem no caldrà que anem a un campament de refugiats a Calais o a Grècia, perquè la crisi estarà al replà de casa (sigui on sigui aquest replà). Pas a pas s’acosten amb fermesa, però aquesta pressa no ens hauria de distreure de centrar-nos en la sostenibilitat més immediata. Quan els murs i les lleis de les regulacions més inhumanes piquin a la porta, a quin cantó de la història seràs tu?

 

 

Text: Shaina Joy Machlus 
Traductora: Núria Curran 

Leave A Comment