Racisme a Catalunya 2018-02-03T10:33:36+00:00

Project Description

Originally published on gentnormal.com
10 DE SET. 2015

Breu introducció:
Sóc conscient que aquestes crítiques i opinions poden provocar una actitud defensiva, tant perquè no sóc catalana ni espanyola com per la serietat del tema. No obstant això, no pretenc reprovar ningú ni des d’un punt de vista personal ni cultural, sobretot tractant-se d’una gent a la qual aprecio tant i d’un lloc que ara considero casa meva. El que espero que surti d’aquest article en concret és conversa: conversa entre grups de gent de la mateixa i també de diferents nacionalitats, cultures, generacions, races, gèneres, classes, etc. Comparteixo la meva pròpia visió sent una jueva blanca i nord-americana en un intercanvi entre reflexió d’idees i d’identitat. (i si se’m permet, això també ve de ser jueva i haver tingut les meves pròpies experiències, no gaire agradables, amb l’antisemitisme a Europa). Això ha de ser per obrir canals per a crítiques i respostes respectuoses. El racisme és un problema gran, enorme, i corrosiu que requereix tot l’esforç físic i mental que hi puguem posar; com més gent diferent hi hagi intercanviant idees, animant-se, i treballant en aquesta direcció cap a la igualtat, millor.

Racisme a Catalunya – des d’un punt de vista nord-americà

Els EUA tenen un gran problema amb el racisme. Forta afirmació.

Però també el té Europa, Catalunya inclosa.

Repassar la història clara i concisa del passat, present i futur de la història del racisme als EUA per part meva és impossible, per manca d’espai i de coneixement de la matèria. Però mirem de crear una base molt generalista sobre la qual centro aquest article.La idea de raça és una eina elaborada socialment per simplificar les persones i situar-les per categories (principalment separades entre les que són blanques i tota la resta). La percepció de raça és diferent de la percepció que es té d’ètnia, en el sentit que ètnia implica formar part d’un grup amb una nacionalitat o cultura comuna. No hi ha cap base científica sobre la classificació de raça perquè genèticament tots els éssers humans som molt més complicats com per ser etiquetats així. Però malauradament aquesta construcció social de raça és una de les descripcions més emprades per definir a les persones. Per tant, seguirem fent servir aquest llenguatge pel sol fet de la seva simplicitat, tenint en compte que fem servir paraules tals com “negre/-a” i “blanc/-a” sempre dins de metafòriques cometes.La gent als EUA ha estat i està essent assassinada i maltractada sistemàticament i decididament, a causa, únicament, de la seva raça i/o la raça que la societat ha prescrit a partir de trets físics (principalment el color de la pell). Als EUA hi ha un problema concret amb la policia, la gent que està al poder (que acostuma a ser gent blanca) i en posicions burocràtiques, que fan empitjorar la intolerància a través de la persecució; persecució basada en la noció de “raça” i que les “races” més blanques són superiors a qualsevol altra “raça”.

Crec que tothom dins seu té la seva pròpia col•lecció de prejudicis, que es basen en la socialització que han rebut. O sigui, que en certa manera, es podria dir que tothom és racista. El racisme és una cosa dolenta, però òbviament no tothom és dolent. La gent bona pot i té pensaments racistes, de vegades sense adonar-se que són racistes. Dir a algú que està fent quelcom racista no vol dir que li estiguis dient que és una persona horrible (tot i que de vegades sí que ho són). De fet, basant-me en la meva pròpia experiència, quan algú assenyala un prejudici que tinc és perquè opina que sóc prou intel•ligent com per allunyar-me dels estereotips i les perjudicials dreceres humanes.

Viure a l’estranger només fa fet que ampliés la meva visió sobre la cultura de racisme institucional i social dels USA. M’és literalment impossible imaginar-me com deu ser ser una persona de color ara mateix als EUA. Patint per la meva vida, la dels meus fills, família, i tots aquells que estimo dia rere dia, en tot i qualsevol moment del dia.

Se’m pregunta constantment com s’ho fa la gent als EUA per viure en una cultura tan arrelada en el racisme. És una pregunta justa.
Estar físicament i mentalment fora d’una societat o situació dóna una perspectiva única i important que és impossible de veure sent-hi a dins. Com més temps passo fora del meu país de naixement, més context guanyo sobre les lluites concretes que hi ha als EUA. A més a més, integrar-me aquí a Barcelona dins d’una nova cultura m’és útil per comparar i contrastar històries i presents que em porten a tenir punts d’avantatge tant als EUA com a Catalunya.

Sé que Catalunya i els EUA són llocs molt diferents, amb històries molt distintes, però crec que de fet hi ha coses en comú.

El racisme no és una cosa creada per, perpetrada per o limitada només als EUA. De fet, sostinc que a Nord-amèrica hi ha un racisme social i institucional dels més intensos, històricament i culturalment. Però, a causa d’això, actualment també hi ha una de les crítiques dialèctiques més extenses i decisives sobre racisme i teoria racial. Per no mencionar moviments de justícia social realment potents, centrats en la igualtat de raça. Malauradament, tots són resultat de segles d’experiència discriminatòria.
La població de Catalunya batega amb una recent onada d’immigració de 2a i 3a generació. Actualment hi ha engegat el moviment perquè el poble català sigui independent, i és interessant veure com, mentrestant, simultàniament la població catalana es troba en un procés significatiu de canvi.

Això porta a preguntar-se un dubte normal i lògic: qui és català exactament? On se situa la diferència entre una identitat independent i una identitat nacionalista? Hi ha persones que són “racialment” catalans i d’altres que són ètnicament catalans?

Molts dels grups pro independència acullen amigablement tothom dins de la cultura catalana. Però com podem assegurar que totes les persones estan de fet integrades equitativament?

Per exemple, no crec que votar per l’esquerra o l’extrema esquerra automàticament es tradueixi en no ser racista. Perquè tots tenim prejudicis, l’antiracisme és una decisió que s’ha de fer constantment en tots els pensaments i accions, no només donant el vot a un partit que retòricament representa gent de pensament just.

De vegades, en casos excepcionals, en comptes d’estar incloent els immigrants en la lluita per la independència, hi ha grups de catalans que es troben separant-se tant de la població espanyola com de la “immigrant” o de les “minories” (i, en qualsevol cas, quantes generacions calen per convertir-se en nadiu?).

La combinació d’immigració i identitat nacionalista catalana ha obert oportunitats per a coses realment maques; l’establiment d’una societat basada al voltant de l’equitat i la justícia. Però dins d’aquest bast espai també hi ha una gran responsabilitat implicada; crec que en aquesta formació hi ha la possibilitat que aparegui racisme tan brutal com el dels EUA. La diferència és que a causa de com n’és de nova aquesta immigració, no hi ha una teoria racial sòlida sobre la qual debatre.

Tinc la sensació que és molta, la gent que no sap gaire què fer o ni si tan sols si hi ha un problema amb el racisme a Catalunya. Quin aspecte té el racisme? Per on es comencen a abordar aquestes desigualtats?

Oportunitats per ser crítics amb el racisme n’hi ha cada dia i a tota hora. Algunes són fàcils i senzilles, especialment en comparació amb el gran esforç d’aquells que pateixen constantment la injustícia social.

Qualsevol a favor de la igualtat estarà obert a una autoreflexió constant i a avaluar com convertir-se en un aliat cada cop millor; el treball personal, polític i social que s’ha de fer per la justícia és interminable (fins que vivim en una societat totalment justa). Això requereix preguntar-nos constantment qüestions dures, contestar-les amb honestedat, escoltar totes les opinions diferents i, més important, escoltar aquelles persones a les quals afecta directament.

Podem treballar junts per fer-nos responsables mútuament de donar el millor i el més just per part nostra.

Però és una mica com a Alcohòlics Anònims, el primer pas és admetre que tens un problema per així poder posar de mica en mica remei a aquest problema.

Hola, em dic Shaina, sóc dels EUA i el meu país i jo l’hem cagat amb moltes coses, sobretot amb això de la raça.
La veritat és que realment crec que ets molt millor que tot això, Catalunya. Catalunya es troba en un moment crític de canvi i té una oportunitat per no repetir els errors d’altres. A continuació, vull compartir deu dels meus propis mantras, com a nord-americana, que crec que es poden aplicar a la meva actual i estimada casa, Catalunya.

Repetiu després de mi: “No és excusa.”

1. Que tothom ho faci no és excusa.
Anomenar uns dolços que tenen una exageradíssima cara de bebè negre “Conguitos” és racista. Dir de totes les fruiteries i colmados “Pakis” és racista. Dir de tots els basars i todo a cien “Xinos” és racista. Malgrat sigui com en diu tothom. Per què? És un problema d’injustícia per sobre-simplificar una persona o cultura.
Amb sort l’exemple dels cacauets amb xocolata és prou evident. Pel que fa als noms de les botigues, les comunitats xineses i pakistaneses ja fa varies generacions que són a Catalunya i són una part vital de la comunitat catalana. Aquests apel•latius reforcen un estereotip feixuc i nociu que limita la gent d’aquesta cultura a aquestes dues úniques feines. Just vol dir que tots i cadascú té no només l’oportunitat de dur a terme i desenvolupar qualsevol carrera que desitgi sinó que a més se l’encoratja a fer-ho. Mantenir-se allunyat dels estereotips i les generalitzacions és una declaració d’intencions intel•ligent i potent que ens acosta a tots una mica més a aquesta justícia. Si podem marcar encara que sigui una petita diferència, per exemple, només canviant el nostre vocabulari relacionat amb els basars, per què no fer-ho?

2. Formar part d’un grup monocromàtic o monoracial no és excusa
La meva experiència aquí (i als EUA) ha estat que la majoria de grups socials tendeixen a ser monoracials/monoètnics. A mesura que els immigrants estiguin més integrats dins d’una societat (fet que requereix’accions deliberades i extensives), espero poder anar observant aquests canvis. Mentrestant, formar part d’una raça majoritària no hauria de ser un “club secret” en el qual la gent expressa el seu jo més discriminatori (i no, tenir un amic o amant que pertany a un grup en particular no és una llicència legítima per dir qualsevol cosa sobre el grup de l’amic o l’amant). Quan algú fa servir llenguatge injust, encara que sigui davant del seu amic més íntim, està perpetuant el racisme en assenyalar aquell racisme com a acceptable.
No importa que ningú de la raça de la qual parlen no hi sigui present. Una bona norma que m’agrada fer servir és que quan estic considerant dir alguna cosa relativa a un grup particular de persones, fer veure que algú d’aquell grup està present, i si no els ho diries a ells directament, és millor no dir-ho.

3. La tradició no és excusa
Podem d’una vegada i per totes enterrar el blanc que es pinta la cara de negre per Reis, assumir que tots els llatinoamericans vénen directament de la selva, deixar de fer servir la paraula “xino” per descriure qualsevol persona d’alguna part d’Àsia, i deixar d’estirar-nos les vores dels ulls amb els dits per fer que semblin més tancats?
Honorar el passat és important; celebrar i mantenir una història com a poble no té preu.
Tan important és honrar les tradicions com mirar amb ulls crítics les accions i mentalitats passades i tallar amb aquelles que són destructives o marginen la veritable complexitat de com és una persona (com les mencionades a dalt). Jo m’equivoco constantment, però la idea que aquests errors poden conduir al creixement em reconforta. No obstant això, aquest tipus d’evolució només es pot dur a terme a través del reconeixement i de tirar cap endavant.

4. L’humor no és excusa
Cada cultura té el seu sentit de l’humor propi i particular. I l’humor pot ser una forma d’expressió terapèutica i, òbviament, important. Però, per dir-ho en poques paraules, quan aquest humor afecta algú de manera negativa, simplement no val la pena. El poder de ferir algú ha de pesar més que qualsevol altre raonament. I a més, vinga va, la gent és prou llesta i graciosa, segur que poden trobar una altra manera d’aconseguir riure.

5. No dir res no és excusa
Conversar és una oportunitat per educar i ser educats. Perquè les veus de la gent blanca o de la majoria radical sempre se senten més que les d’una minoria, és molt més important dir allò que es pensa. Nosaltres podem escollir. No dir res significa fer-se aliat d’aquells que fomenten la desigualtat. Dir-ho en veu alta significa convertir-se en aliat d’aquells que pateixen la desigualtat.

6. Haver tingut males experiències no és excusa
Encara que el teu poble ho hagi passat malament en algun moment del passat, això no vol dir que tinguis el dret de fer les vides dels altres més difícils. Si de cas, el fet de provenir d’una cultura que ha tingut un trauma hauria d’estimular la sensibilitat cap a les lluites dels altres. A més, totes les lluites són úniques: la gent de la majoria mai no podrà entendre del tot la lluita d’una minoria, i viceversa. Encara que sigui impossible saber exactament com, és possible simpatitzar amb els fets: com, per exemple, estudi rere estudi demostren que ser una persona de color vol dir tenir menys oportunitats.

7. Un exemple no és excusa
Desafortunadament, els estereotips no només sembla que casin més amb les minories sinó que també hi tenen un impacte més gran. No importa si vas veure una persona d’un grup acomplint un estereotip, no totes les persones d’aquell grup cauen dins el mateix sac. Perquè tots volem que se’ns doni una oportunitat i ser reconeguts com a individus, hauríem de fer el mateix amb la resta.

8. Només són paraules no és excusa
El llenguatge, parlat, escrit o a través de qualsevol forma d’expressió, dóna forma a la societat del present i després escriu la història. Imagineu un poble sencer que utilitza les paraules de manera intencionada per promoure la igualtat de raça, classe i gènere. Es pot visualitzar aquesta “intencionalitat de la paraula” com un camí cap a una societat on es reflecteixen aquestes mateixes qualitats.

9. Altres problemes no són excusa
La història ens ha mostrat una vegada i una altra que reconèixer una forma de discriminació i no d’altres és infructuós. La raça, la classe i el gènere s’entrellacen i s’autoperpetuen. Si ets un polític a favor dels drets de gènere i classe, també has d’estar contra el racisme. La veritable revolució no es pot guanyar sense igualtat. Per tant, atacar un conjunt de problemes discriminatoris sense atendre’ls tots és simplista, pla i no s’aguanta per enlloc. Posar fi a la injustícia vol dir posar fi a les injustícies que TOTS patim, no només a les d’una població en concret.

10. Estar desinformat no és excusa
Som molt més intel·ligents que tot aquest merder. Som capaços de qüestionar les coses, de pensar i reflexionar en profunditat, de ser eloqüents. Fem ús de les eines que el nostre privilegi ens ha atorgat. Si és estrany tenir una conversa i reflexionar sobre la raça en la cultura catalana, l’única manera de canviar això és començar a parlar-ne, i a educar-nos a nosaltres mateixos i els altres. No estàs segur de quina és la millor manera per ser aliat d’una minoria? Pots, literalment, buscar-ho a Internet. O llegeix un llibre. Vols saber com prefereixen ser tractades les persones i la seva cultura? Preguntem-los-hi, i escoltem. I és que educar-te és la teva responsabilitat, els altres ja tenen prou coses de què preocupar-se

 

Text: Shaina Joy Machlus
Traducció: Núria Curran i Olga Permanyer
Correcció: Marta C.

Leave A Comment