Sóc crítica amb l’escena (musical) indie de Barcelona. I ara què? 2018-01-29T09:48:28+00:00

Project Description

Originally published on gentnormal.com
16 D’AG. 2016

Estimats @meandthebees@gentnormal@fademaldir, i tot aquell qui estigui interessat en un text amb bastant més que 140 caràcters.L’altre dia vaig tenir la meva primeríssima “batalla tuitaire” arran d’un post que vaig fer responent a un article que donava a conèixer un nou grup format per 7 homes blancs: “@gentnormal No puedo esperar a escuchar cómo uno se siente al estar en una banda solo de chicos #AllStarAllPenises” (“I can’t wait to hear what it feels like to be in a band of only guys”) 

La intenció del tuit era que fos irònic; no pas un comentari a l’article sobre el grup, sinó una generalització sobre les diferents reaccions que tenen lloc davant la qüestió del gènere i la música. Malgrat la meva continuada assistència a classe, el meu castellà i català segueixen sent bastant “creatius” o sigui que potser l’humor que pretenia que hi hagués va perdre’s en la traducció. En lloc de repetir-ho, confiaré en el do i la genialitat d’una traductora real i jo m’explicaré en la meva llengua materna.

Tot just havia acabat de tenir una conversa amb l’Eva, una de les meves millors amigues i membre del grup Kelly Kapøwsky, que em va transmetre la frustració que sent quan en cada una de les entrevistes que els han fet, l’entrevistador pregunta “què se sent en estar en un grup format íntegrament per dones?”. Jo mateixa havia experimentat això quan havia tocat música en directe. I, en treballar per una revista sobre dones bateries i músics, he escoltat infinitat d’històries similars.

L’Eva i jo vam dedicar un moment a reflexionar-hi: “per què aquesta pregunta no se’ls fa a grups on tots són homes?”. La resposta és ben senzilla, és clar, ja que la majoria de grups indies de Barcelona són formats per homes blancs i ningú ho troba prou sorprenent com per fer la pregunta.

Quan a Twitter vaig fer la pregunta, aquesta mateixa pregunta que sempre se’ls fa a les dones, n’hi va haver prou amb fer-la tan sols una vegada per a rebre una resposta immediata, negativa i a la defensiva. Com n’arriba a ser de fràgil l’ego masculí i el de la gent que busca protegir-lo per ser elogiats.

Pel poc que en sé de Twitter i la poca experiència que hi he tingut, ja m’imagino que per a la gent es fa molt fàcil respondre de manera diferent de la què respondria en persona. Per tant, no em preocupa la interacció que vam tenir, però sí que faré ús de qualsevol habilitat que pugui tenir a l’hora d’escriure per a aprofitar al màxim l’oportunitat que es presenta per tal de continuar amb una conversa que considero molt important. Escric perquè vull connectar amb la gent, tota la gent, especialment aquella que pensa de manera diferent a mi.

M’agradaria adreçar-me directament al tuit que proposava que qui fa la música és una qüestió insignificant, sigui home o dona (sense mencionar que, a part d’homes i dones, hi ha tantes altres precioses opcions que se surten del binarisme de gènere); i que simplement tots hauríem d’estar fent tanta música com puguem i parar de fer crítica.

Argumentar que no hauria de tenir importància si un músic, o algú que treballa en la indústria musical, és home, dona o de qualsevol “altre” gènere és com dir que la terra és plana. Només cal fixar-se en la realitat o la ciència. Vull prendre com a exemple la saviesa de l’increïblement important moviment de Black Lives Matter (Les vides negres importen). Hi va haver tota una sèrie de contramoviments que proposaven l’eslògan “All Lives Matter” (Totes les vides importen). Creien que calia expressar de manera similar un interès general vers tothom i no diferenciar entre grups específics de raça, gènere, classe, etc (un altre exemple d’això seria la gent que diu “no sóc ni feminista, ni masclista”). Els “All Lives Matter” se’ls va deixar ràpidament de banda al ser contestats amb aquesta lògica indefectible de base científica: en la nostra societat hi ha vides que es valoren més que d’altres. O sigui que a no ser que vulguis promoure aquesta desigualtat, cal que t’alcis activament amb la gent que està sent oprimida.

La societat sí que diferencia entre homes i dones, i la balança es decanta amb força cap als homes. I això és simplement la realitat d’aquest planeta, com també ho és en l’òrbita de la nostra petita Barcelona.

Tal com passa amb l’oferta laboral i els sous, les dones no tenen les mateixes oportunitats de fer música que els homes. Potser no podem dir amb exactitud per què passa això, però dir que la coincidència és la culpable d’això és il·lògic i està clar que no és una solució. Si ens fixem en els fets i les dades, podem veure com grapats d’estudis demostren que les dones tenen molt menys temps lliure que els homes, a causa de la gran varietat de càrregues que els ha tocat. A més d’això, si només veus homes sobre l’escenari o dins de l’estudi de gravació, el que la societat t’està dient és que la música no és un espai per a tu, hi ha menys al·licients i fa més por provar-ho. I el fet que hi hagi menys dones fent música farà que sigui menys probable que un grup de dones transmetin, ensenyin o animin a la gent a aprendre música. Aquesta és només una de la llarga llista de raons.

Quedar-se de braços plegats esperant que la igualtat arribi per via d’un optimisme osmòtic mai ha servit per aconseguir ni canviar res. Més encara, és un privilegi increïble poder creure que només a força de dir que tots els gèneres, classes o etnicitats són iguals, la resta començarà a tractar-los com a iguals. Per tal de poder arribar a aquesta igualtat, primer cal que fem un diagnòstic de l’estat real de la nostra comunitat musical i que parlem obertament sobre quins grups de gent tenen molt poca representació (per exemple, les dones).

Adreçar de manera directa condicions de desigualtat mai és un tema agradable però a vegades és la conversa més necessària i, a l’hora, la més difícil de tenir. M’he trobat amb que és encara més difícil donar la teva opinió sent dona i sabent que estàs bàsicament envoltada per homes que se senten molt i molt còmodes i estàn molt i molt segurs de si mateixos, en especial pel que fa a la raó que tenen i al seu dret a ser escoltats. Només van caldre 5 minuts per a què se’m digués (no a la meva opinió, sinó a mi) “idiota” i “imbècil” (els quals són els més suaus dels insults habituals del troleig tuitaire).

Molts homes tenen tendència a preferir aquelles dones “llestes” que no desafien les seves posicions de poder. Ser una més “entre els tios” sempre ha estat el lloc més “guai” que es pot ocupar, ser la dona que fa costat als homes, sense importar com les accions intencionades o involuntàries els afecten a elles i la resta. Algunes dones, com la majoria d’homes blancs, no han experimentat mai cap tipus de discriminació però això no hauria de traduir-se en negar que hi ha d’altres per a qui aquest és un problema que està descontrolat.

Fins i tot ara que el feminisme està més de moda, abanderar aquesta causa té un preu: és el d’estar veritablement interessat en el benestar de cada dona, i treballar activament per a fer que la igualtat sigui un fet palpable. Pels homes feministes i, malgrat els esforços per intentar-ho, pot ser difícil sentir que, com tots els humans, encara es poden cometre errors i es pot deixar que les pressions socials puguin amb tu. Però escoltar les dones, intentar créixer i ser pacient amb les culpes, és la millor de les maneres de ser un aliat contra el sexisme.

No podem oblidar que gaudir d’igualtat en una escena musical, o en general, beneficia tant als homes com a la resta de gèneres.

Per què? Perquè la diversitat sempre aporta riquesa i desenvolupament. Cosa que em condueix a la meva següent pregunta i preocupació. Estimada escena indie de Barcelona, vols ser realment una escena oberta i progressista? Potser ningú encara s’ho ha preguntat amb suficient franquesa. És una pregunta que em faig per curiositat, sense jutjar ni condemnar ningú. És possible que l’objectiu d’aquesta escena no sigui crear “música nova” sinó recrear la mateixa cosa que s’ha estat fent des de qui sap quan?

Si no, per què atacar a algú per tenir una opinió diferent? Per què sentir-se personalment ferit quan algú assenyala allò que és una obvietat –hi ha una manca de dones músics, o de músics que no siguin homes heteros blancs. Per què no estem tots, en especial els homes músics, treballant durament per tal de canviar això i assegurar-nos que vegem a més dones fent música? El fet actual no impedeix que aquesta gent siguin bones persones i que aquests grups siguin fantàstics. Quines són les idees que estem sacrificant quan estem tan obsessionats amb nosaltres mateixos que no podem ampliar el nostre horitzó? Es tracta de problemes que són molt més grans i importants que els nostres sentiments.

En aquesta escena en concret l’única diferència real és que sóc nova i sóc americana. Porto la mateixa roba, tinc un aspecte semblant a la resta, vaig créixer escoltant pràcticament els mateixos grups… Ara, si a mi no se’m deixa tenir aquesta conversa, qüestionar aquesta mentalitat, participar en aquesta comunitat, us podeu imaginar a una persona d’una cultura totalment diferent sentint-se còmoda o convidada a fer-ho? Per exemple un home-trans i pansexual de Taiwan que toca l’arpa com els àngels. Com en seria d’increïble tenir el seu input en l’escena musical; algú que amb la seva pròpia i a l’hora diferent experiència compartís, ensenyés i creés música. Us ho podeu imaginar? No només agafant músiques i estils de l’Índia i el Senegal o Anglaterra o Les Amèriques, sinó realment tenint gent d’aquests llocs incorporats als nostres grups. És el meu somni personal veure una escena musical barcelonina tan rica i bella, on la diversitat floreixi i vessi de música totalment única i col·laborativa. Malauradament, això sempre es limitarà a la nostra imaginació fins que decidim obrir de manera activa el nostre cercle musical i siguem honestos amb nosaltres mateixos i admetem que ens agradaria seguir creant versions de nosaltres mateixos i dels nostres amics.

La música va de passar-ho bé amb els amics. Però no ens quedem aquí. No caldria que ens asseguréssim que tothom té igualtat d’oportunitats per a tenir aquest nivell i aquest tipus de diversió? Fer que els concerts siguin segurs i convidar a tothom a passar-ho bé. Incloure i convidar a tot tipus de músics a fer-se amics nostres i a fer música amb nosaltres. Per què no? No és el nostre objectiu passar-ho millor amb més i nous amics?

Ara bé, això no vol dir que la gent no hauria de fer grups amb qui sigui què vol. Sense importar quin tipus d’humà són. Estic ansiosa i nerviosa per sentir música nova de qualsevol persona i en qualsevol moment. Tenir consciència d’un mateix quan apareix un altre grup format únicament per homes blancs no treu cap valor al grup en qüestió. És ser crític, però està clar que no es tracta d’un atac personal ni d’una crítica musical.

I per què ser crític és una cosa negativa? Des de Sòcrates que hem estat fent servir la dialèctica de qüestionar per a desenvolupar i progressar com a raça humana. I sabem que funciona. De fet, l’única gent que aconsella no qüestionar les coses acostumen a ser aquells en posicions de poder que desitgen mantenir el poder i manipular. No hi ha cap necessitat de tenir por d’aquells qui són diferents de nosaltres, cap necessitat de tenir por d’algú “de fora” que qüestiona coses o té opinions diferents de les nostres pròpies.

No és pas la primera vegada, i estic convençuda que encara sóc lluny de l’última, en què se’m ridiculitza per ser una dona que expressa la meva opinió i el meu descontentament amb una societat desigual. Tant se val, tal com ja va dir l’Eleanor Roosevelt “les dones que es porten bé rarament fan història”.

Així doncs, escena indie de Barcelona, t’estic criticant. Perquè jo sóc tu. Malgrat la insatisfacció en potència d’alguns dels seus membres, formo part d’aquesta comunitat. I estic molt i molt agraïda de ser aquí. M’agrada tant la música i ser una part d’aquesta comunitat que vull veure com creix i prospera. Només perquè tinc una opinió diferent no crec que se m’hagi de silenciar o esquivar. Fem el contrari, parlem-ne. Fem servir la nostra intel·ligència per a fer quelcom positiu tots junts; passem d’una estranya conversa de Twitter, d’una discussió fora de lloc, a tractar-nos com als bons humans que sé que tots som.

Aprofitem la genialitat de les nostres ments treballant conjuntament per a parlar sobre la manca de diversitat en la nostra escena musical i si –i com– podem canviar això de forma continuada (Tallers? Col·lectius? Converses? Mireu aquest exemple del grup Wavves). Teniu la meva invitació formal per a formar part d’una conversa oberta i respectuosa en la secció de comentaris d’aquí sota. Aquí em teniu preparada i ansiosa per a participar-hi, escoltar-vos i aprendre.

Text: Shaina Joy Machlus  
Traductora: Núria Curran
Correcció: Rosa Molinero Trias

Leave A Comment